cornuts i a pagar el beure !

Hola de nou a tots plegats. Com sempre, no se quants llegireu això ni què pensareu sobre l' escrit però, també com sempre, espero i desitjo els vostres comentaris.
Bé, avui 09 de desembre de 2011, dia en que començo a escriure aquesta entrada, m'he assabentat d'una fatídica noticia, un company mosso d' esquadra ha mort i un altre ha resultat ferit, mentre intentaven donar caça a un "senyor" que fugia i que abans s'havia saltat un control policial. La desgracia ha esdevingut quan la persecució transcorria sobre el sostre d'una nau i  s'ha ensorrat.
Aquesta desgràcia m'ha fet plantejar-me molt seriosament algunes coses que ja em corrien pel cap com a conseqüència de les retallades que ens volen aplicar al funcionariat.
La veritat és que les emocions i les reaccions que em provoca tot plegat son tan fortes que se'm fa difícil endreçar els pensaments, però intentaré plasmar-los de la millor manera que pugui.
Deixeu-me que em remunti als anys 1996-1997,són els anys en els que vaig entrar a l' acadèmia de policia i en que vaig trepitjar el carrer com a Mosso d' Esquadra respectivament. Què tenien en comú? Bàsicament, les ganes de fer el millor que sabés la meva nova feina, de donar-ho tot i d' ajudar a la gent a no patir per les injustícies. Eren uns sentiments sincers, nobles i comuns a tots els meus companys, fèiem les hores que calguessin sense mirar si ens tocava plegar o no, si ens les apuntàvem o no. Tant ens era. Ea el que havíem escollit ésser, ho havíem aconseguit i ens sentiem uns privilegiats per això.
D' ençà a ara han passat els anys i amb ells també molta, molta feina feta i, la major part d' ella, molt ben feta. Però per desgràcia també 15 anys de congelació salarial, promeses incomplertes, culpabilitzacions injustes, falses acusacions i escarni públic per part del govern, entre d'altres exquisideses.
Durant tots aquests anys han mort uns quants companys en acte de servei, tot i això, a l' Administració continuen pensant que la nostra feina és un joc, i només s'ho prenen en serio quan és a ells a qui els hem de salvar la cara, en el sentit literal de la frase, perquè quan es tracta de salvar el seu cul davant l' opinió pública saben molt bé a qui han de vendre i posar de carnassa als taurons.
Recopilant i, davant de tot això, entre molts d'altres motius, us haig de dir que ja se quin és el regal que demanaré als reis de l' Orient... unes ulleres màgiques!
Son unes ulleres collonudes, veureu... son programables i tenen diferents filtres. Per exemple, pots programar-les per tal que a certes hores no et deixin veure res, que s'apropa l' hora de plegar? doncs les programes per tal que es posi el filtre "fusta" i no pots veure res, aquest filtre seria molt eficaç també en els casos com en el que, per desgràcia, ha perdut la vida avui el company. Que s'ha d'anar amb prioritaris a alguna baralla tumultuària, de bar, etc... doncs actives el filtre "deformació" que fa que les carreteres es deformin i per tant la velocitat s'ha de disminuir considerablement, perquè em de mirar per la nostra seguretat i la dels usuaris de la via no? A més a més, hi ha disponibles filtres segons especialitats,per exemple: per les unitats d' ordre públic, el filtre "maria", que t'ho fa veure tot amb molta més calma, més relaxat, de molt més bon humor i potser veus que no cal desallotjar segons com, o per les unitats que agafen denúncies i atestats tens el filtre "scrabble" que fa que les lletres del teclat es barregin i es moguin com en el famós joc de taula del mateix nom, fent que hagis de buscar les lletres per poder formar les paraules, així una denuncia pot passar de durar minuts a hores i un atestat de dies a setmanes. Son només alguns dels possibles filtres però segur que hauran molts altres.  
Els polítics i alguna part de la societat civil creu que els funcionaris som uns éssers eteris que no sentim ni patim i que estem per sobre del bé i del mal, que res no ens afecta i, fins i tot, alguns babaus deuen creure que no tenim sexe,com els àngels. Per desgràcia res d' això és cert, patim malalties pròpies i de familiars, patim divorcis i separacions, som famílies monoparentals i famílies nombroses, hem estat enganyats pels polítics i els bancs com qualsevol altre... perquè hem de pagar nosaltres els errors més que la resta quan en els temps de bonança ningú se'n recordava de nosaltres?
Resumint, que és temps de crisi i en conseqüència temps de mirar per un mateix i els seus. I prou. Perquè m'hauria d' arriscar a fer-me mal a la feina i haver d' agafar una baixa que suposi deixar d' ingressar uns diners que fan falta a casa? Perquè hauria de posar els altres per davant dels meus?
Tant de bo fos tant cert que existeixen les ulleres de les que us parlava com les mesures de retallada que ens volen aplicar, però no és així. Això sí, estic igual de segur que ens aplicaran aquestes  retallades com de que en el moment en que s' apliquin uns quants milers de funcionaris se les empescaran per tal de crear les seves pròpies ulleres màgiques. I que surti el sol per on hagi de sortir.
Continuarà...

Esport i política /política i esport

hola de nou,
després d'un temps em torno a posar davant del teclat per plasmar en "negre sobre blanc" alguna que altra idea que em neguiteja.

Per tal de que us feu una idea ràpida del que us parlo vull que tingueu en ment i, present en tot moment, al "Senyor" Mourinho, al Madrid i a les maneres d' actuar que fan servir darrerament.

Aquesta política del tot s'hi val i endavant amb les mentides peti qui peti perquè així semblen veritats, aquesta "victimitis" aguda perquè la culpa és de tothom menys seva, aquest sembrar odi envers els altres perquè son el mateix diable i no mereixen cap mena de perdó... totes aquestes actituds que fan que els menys assenyats (i que per desgràcia son molts més dels que sembla) s' ho acabin creient tot i extrapolin tot això fora de l' esport. Només cal recordar algunes manifestacions vistes per televisió com ara: "a ver si se acaban ya estos partidos que estoy cansado de ver catalufos por aquí" o " que se mueran los catalanes" en fi, que ja podeu veure a que em refereixo.

No vull dir ni molt menys, que en Mourinho/Madrid siguin els culpables de l' odi feixista cap a Catalunya, evidentment que no, però sí que vull dir que he vist en aquesta petita guerra dialèctica entre en Mou i en Pep, una evident similitud amb les relacions entre Catalunya i Espanya.

Creieu-me si us dic que estic molt fart de retallades,d' espolis, de que ens deguin diners, d' acusacions d' insolidaris, de mentides respecte al nostre país, de que altres visquin a costa de la nostra feina i dels nostres impostos, en definitiva, fart de falses acusacions i de mentides que es porten endavant, caigui qui caigui, en nom del bé i de la pau comuna, que deu ser únicament la seva, és clar.

Però el que més em preocupa de tot és pensar en quina pot ser la reacció dels nostres polítics. La gent de les espanyes tibaran la corda fins allà on puguin i fins allà on els deixin, com Mourinho/Madrid, perquè és el que queda quan la raó no té camí i t'has de sortir amb la teva sí o sí. I la feina dels nostres politics és la de posar els collons sobre la taula i dir PROU! FINS AQUÍ HEM ARRIBAT!. Un cop de puny amb seny i amb educació però sense deixar cap mena de dubte de qui som, de què volem i de que farem el que calgui per aconseguir-ho, perquè és just i perquè ens ho mereixem, com va fer Guardiola.

Problema: que els polítics no son Guardiola.

Conseqüència: que com els polítics no es posen al seu lloc i no ens defensen com cal, perquè per exemple primer està la obediència de vot ,com en el cas del PSC, o Espanya, com en el del PP/Ciutadans..., o altres raons en els casos dels altres partits, doncs està portant a molts ciutadans, entre els que m' incloc, a que se'ns vagin inflat mes i mes els ous o els ovaris, tot depèn, i que radicalitzem les nostres postures i les nostres idees. No estic orgullós d'admetre que en alguna ocasió he arribat a pensar allò de "que es morin els fatxes" (que no els espanyols), lleig, sí, però real.

Tinc molt clar que aquesta gent portaran la seva actitud fins el límit i, també la radicalitzaran si cal, per tal de sortir-se amb la seva. Com en Mourinho/Madrid.

I els catalans, què farem? personalment us haig de dir que estic orgullós del seny català, però al mateix temps estic una mica fart de ser només nosaltres qui volem el diàleg, de que sembli que hem de demanar perdó per ser qui som, de no voler aixecar la veu perquè potser és contraproduent i a algú l' incomoda. SOM CATALANS! SÍ, I QUÈ? és hora del cop de puny i d' una actitud no menys catalana: "el caixa o faixa", sabem el que volem, el que ens pertany i el que necessitem i és hora d' aconseguir-ho, perquè és nostre i perquè està en joc el nostre futur.
És hora de que sàpiguen que anirem fins on calgui i que tinguin present que no ens farem enrere. Com en Guardiola.

Els nostres politics tenen les eines per fer-ho com cal. Quin preu creieu que tenim per a ells?

No sé fins quan es podrà aguantar aquesta situació.

I no, ara no parlo d’en Guardiola i d’en Mourinho/Madrid.

Continuarà...

Divendres nit: Concert.

Avui us voldria explicar una petita-gran experiència viscuda una nit de divendres en un teatre d’ una localitat catalana.

La nit d’un dels divendres passats vaig anar de concert. La localització era una sala d’un bonic teatre ubicat a Vic, “l’ Atlàntida”. El protagonista, un cantautor madrileny anomenat Ismael Serrano.

Per tots aquells que no hagueu estat en aquest bonic teatre, us recomano que no us ho perdeu, aprofiteu qualsevol petita excusa que tingueu per anar a visitar-lo, val la pena i si podeu gaudir d’ algun dels seus espectacles, encara millor, el gaudireu en tota la seva plenitud.

Per tots aquells que no conegueu l’ Ismael Serrano us diré que, en aquest cas, no fan falta excuses, per conèixer-lo. Suposo que la gran majoria de vosaltres ja el coneixereu com a mínim d’ oïdes així que no m’estendré massa, per els que no el conegueu gens només dir-vos que us feu el mes ràpid possible amb algun dels seus discos, personalment per començar us recomanaria “la memoria de los peces”, per res en especial, únicament perquè és amb el que jo el vaig conèixer i amb el que em vaig enganxar a la seva música.

Doncs bé, com us deia, la sala estava plena, uns centenars de persones predisposades a gaudir al màxim d’ aquell concert. La gent ho volia, ho desitjava, es notava aquella tensió en l’ ambient, necessitàvem que comencés l’ espectacle.

Només apagar els llums de la sala, la gent va començar a aplaudir i a xiular, intentant treure fora part d’ aquelles ganes, potser va ser això el que va fer que tot comencés deu minuts abans de l’ hora marcada. Increïble.

Van sortir els músics. Va sortir el cantautor. Primera ovació. I va començar el viatge. Un viatge al·lucinant i increïble al que només et pot portar un A·R·T·I·S·T·A, amb totes les lletres i en majúscules. Només algú així pot fer amb el públic el que va fer aquest home. Us explicaré com ho vaig viure jo i, creieu-me que no vaig ser l’ únic, es veia en la mirada de la gent quan tot va acabar, mirades de complicitat d’ haver viscut alguna cosa espectacular.

Com us deia, aquell home ens va ficar a cada un de nosaltres dins d’ una bombolla personificada i perfecta, amb una aire fresc i un clima ideal. Assegut ben còmodament dins d’ aquesta bombolla em va fer reviure molts moments de la meva vida que van associats a les seves cançons. Històries, persones, sensacions, llocs, olors, penes i alegries van desfilar pel meu cap.

Aquest tros d’ artista ens llençava cap els nostres pensaments quan i com volia i també, quan i com volia, ens feia tornar per tal que li prestéssim atenció quan desitjava que així fos. Ens va fer riure, escoltar, somniar i reflexionar i ho va fer, com us deia, com i quan va voler i estàvem totalment rendits a la seva voluntat, a les seves històries i a la seva música.

Aquest bon home va estar tres hores de rellotge sobre un escenari fent que tinguéssim el que havíem anat a buscar, que no ens faltés res del que cercàvem quan vàrem decidir comprar una entrada per anar a veure’l, perquè sabíem que no ens equivocàvem , i ell no ens va fallar.

Durant tres hores, i en el meu mon particular, no havia preocupacions, ni dolors de cap tipus, va ser un exercici perfecte de depuració interna, de retrobament amb mi mateix, amb les meves experiències, els meus pensaments i els meus records.

Quan tot va acabar, i després de tres bisos, es van encendre els llums i el primer que vaig pensar va ser “què be, què gran i que feliç em sento”. Estava en pau amb tot. Aquella experiència em va omplir i em va fer sentir bé, tant que recordo que el que vaig pensar després va ser: “ no m’ importaria viure per sempre en un concert d’ Ismael Serrano”.

Sempre i quan em pugui endur algunes persones d’ aquest mon, és clar. Així que de moment em conformo amb poder repetir la experiència en el pròxim concert d’ aquest tros d’ ARTISTA i posats a demanar, compartir-la amb alguna d’ aquestes persones.



Continuarà...

fins els nassos!

Benvinguts a tots de nou i ben trobats als que heu arribat fins aquí per primera vegada.
Enceto aquesta nova entrada, com vaig fer amb la primera, aprofitant un esdeveniment que va sacsejar la capital del que sento com el meu país, parlo de Barcelona i de Catalunya.
Veureu, fa temps que li dono voltes a escriure sobre tot el que em té fart, però seria massa llarg, massa carregós i segurament serieu vosaltres qui acabaríeu farts de mi per pesat i pessimista, així que vull aprofitar la manifestació  del dia 29 de setembre a Barcelona per explicar-vos el que em té més fins els pebrots de tot (i perdoneu-me la expressió), no és ni menys ni més que aquesta colla de polítics vividors (tots ells), que només pensen en el seu benefici propi, que no els importa el que calgui fer, ni a qui calgui trepitjar per tal de continuar aferrats a una puta cartera, butaca o el que sigui que evidentment porta afegida una suculenta nòmina i uns no menys suculents avantatges.
El que obliden, bé no crec que aquest sigui el terme exacte, donat que això comportaria el fet de que en algun moment ho han hagut de saber, i no crec que hagin sabut mai que estan per servir a la gent i no per servir-se d' ella, que és el que fan un sí i l' altre també.
Tot i que són tots perillosos, n'hi ha que són pitjors que altres, hi ha una dita que diu que no hi ha res més perillós que donar-li poder a qui mai no l'ha tingut, doncs bé això és el que ha passat a la política catalana i està portant el país cap aquesta caricatura esperpèntica en la que sembla que vivim, a on s'està confonent la llibertat amb el llibertinatge, i en el que aquests polítics volen ser més papistes que el Papa, i no dubten en cremar les seves pròpies naus, en decisions populistes, per tal de poder salvar el seu propi coll davant la reacció del poble.
Però no pensen que aquesta política populista porta conseqüències i que el seu càrrec porta responsabilitats. no es pot estar al sol i a l'ombra al mateix temps i, si intenten fer-ho, em de ser la resta els que siguem prou espavilats per veure-ho i no deixar que continuïn fent-ho.
A que em refereixo? doncs que no es pot estar manant i donant protecció a qui no vol el sistema que estàs representant, que no pots posar de caps de turc a qui defensa el sistema que representes, simplement perquè tens simpaties, fills, familiars, amics  entre tota aquesta colla de okupes, antisistemes o "perro-flautes" (anomeneu-los com vulgueu) o simplement perquè encara et creus un jovenet antisistema a qui li mola córrer davant de la poli i cremar, trencar, ocupar i assaltar el que et vingui de gust, perquè això comporta unes conseqüències que desprès hauràs d'assumir. el pitjor de tot és, que per desgràcia nostra, estem tant adormits que no els farem pagar mai aquestes conseqüències, simplement perquè desprès ens parlaran d' energies renovables, bicicletes i un país ple de flors i pensarem que què maco seria tot això, i se'ns oblida la resta.
Doncs, ho sento però jo per la meva part ja en tinc prou d' aquesta gentussa, de la que va amb americana, corbata i cartera i de la que va amb texans, cadenes, rastes i caputxes. m'agradaria aplicar a l’inrevés algunes de les dites clàssiques d'aquesta gentussa com per exemple "de blau, verd o marró un cabró és un cabró" o "poli bueno, poli muerto" i dir que " d' americana i corbata o de texans i caputxa..." o " antisistema bo..." però no ho faré, perquè estic molt per sobre d' aquesta gent.
Per acabar us deixo un text de la Pilar Rahola que vaig veure penjat l' altre dia i, que resumeix molt millor del que he pogut escriure jo fins ara, el que sento dins meu ara mateix, i que a més, em fa sentir bé pel fet de que veig que no sóc cap ésser estrany en aquest mon que no sap cap a on navega i que potser sumant un a un encara estem a temps de canviar algunes coses. Així ho espero.
Aquest és el text:

" Fins els nassos!!! Per Pilar Rahola (publicat a La Vanguardia el 30/09/10)

Perdonin l'expressió, però m'ha semblat la més expeditiva (i publicable) de les moltes que podrien definir l'estat d'ànim de moltíssims catalans. Fins els nassos d'aquests nens de papà sense altre ofici que muntar aldarulls de pacotilla, assaltar el carrer, destrossar tot el que troben i violentar a la societat! Fins els nassos de les seves mamarratxades, dels seus discursos revolucionaris de tot a cent, els seus aires pinxos i les seves bravates insulses! Fins els nassos de que Barcelona s'hagi convertit en el paradís dels antisistema que pul·lulen per el planeta, encantats de trobar-se en una ciutat tan friendly!
Fins els mateixos nassos de conèixer des de fa anys que tenim un nodrit nucli d'aquests militants del no res -Jordi Hereu va parlar, el 2007, de més de 200 fixos a Barcelona-,que l'única vocació que tenen és aprofitar qualsevol celebració, acte o reivindicació ciutadana, per destrossar aparadors, cremar cotxes, agredir policies i tiranitzar el carrer! Fins els nassos de que passi el temps, i ningú sembla que faci res! Fins els nassos d'aquesta imatge de Barcelona com si tot fos Jauja, i el més cridaner i el més babau acaba copant el titular! Fins els nassos que aquesta genteta  inútil i desaprofitada mantingui alguna aura de joventut utòpica, quan només són l'expressió de la derrota violenta! Fins els nassos de que la policia surti a enfrontar-se amb aquests tipus gairebé amb por, i no per la violència dels energúmens de torn, sinó per la que els pot caure des de la mateixa Conselleria d'Interior si aixequen una porra! Fins els nassos d'aquells que fa dos dies encara cridaven allò de "jo també sóc antisistema"!
I els que encara ho pensen, alguns amb carnet de diputat, fins els nassos d'ells! I, com no, ¡fins els nassos de la incapacitat de les nostres autoritats per mantenir l'ordre al carrer i per tallar d'arrel aquests fenòmens que, a Barcelona, han trobat abric on enquistar! Fins els nassos de que els faci por desocupar un pis d'okupes! I per estar fins els mateixos, fins els nassos de patir la tonteria de la correcció política que acaba considerant més progre a un jove que dedica el seu temps a muntar saraus violents que als joves que es preparen per ser bons professionals! Fins els nassos d'aquells que creuen que el caos és més alliberador que l'ordre! I sí, fins els nassos de la por que ens dóna dir totes aquestes coses, per si de cas no semblem prou d'esquerres! Així doncs, fins els nassos de vosaltres, que dediqueu els millors anys de la vostra vida a fer el pallasso als carrers, destrossant tot el que trobeu, convençuts que la força de la violència és algun tipus de raó! Fins els nassos de vosaltres, ninyatos!
Perdonin, ha quedat clar que estic fins els nassos?"

Per la meva part només una cosa més a afegir: AMEN!

... continuarà.

una bonica nit d' estiu

Hola de nou a tots els que llegiu el que escric i benvingut s'hi ha algú que s' afegeix de nou!!

Desprès del dos primers escrits, permeteu-me que avui deixi a banda les controvèrsies i dediqui aquesta entrada a un pensament o mes aviat un record. Una petita història basada en fets reals o potser no...

Avui anava conduint el meu cotxe a l' empara de la nit, amb les finestres obertes, bona música impregnant l' ambient i deixant que aquesta brisa d' estiu, que no sé be com definir donat que no és ni freda ni calenta sinó tot el contrari, em transportés a uns anys llunyans de la meva vida, bé, potser no tan llunyans, però sí que ho son prou com per voler compartir aquests pensaments i records, a que m'ha fet viatjar aquesta meravellosa i acollidora brisa d' estiu, amb aquells de vosaltres que em feu el gran favor de perdre un instant de la vostra vida en llegir el que escric.

 Doncs com us deia, m'he vist empès per la brisa a una tarda d' estiu a la meva ciutat, més concretament, a una pista de basquet al carrer del meu barri, amb xarxes de ferro i bancs de fusta i gespa al voltant.

Érem una bona colla la d' aquells temps, bona gent, sans i esportistes, alguns amb més gràcia que altres, però tots amb un gran cor. Això sense dubte era la gran característica d' aquell grup d' amics. Però anem al gra.

Estàvem tots a la pista, acabàvem de jugar una estona i jèiem estirats a l' herba parlant de les nostres banalitats d' aquells moments i gaudint, com a mínim jo, d' un d' aquells instants en que estàs totalment en pau amb l' univers, res et preocupa, la vida rutlla, no tens cap gran responsabilitat que et vagi corcant el cervell... et dediques a viure i gaudir del que se t' ofereix. Si a més li afegim que era una tarda perfecta d' estiu i que al costat tenia a la preciositat més gran que existia per a mi en aquell moment... que més es podia demanar!!

Però (ja sabem que sempre n'hi ha un oi?) sí es podia demanar mes, és clar que si! sempre es pot i sempre es vol més. I jo volia que ella es fixés en mi. Tant senzill i tan fotudament complicat com això.

Si li haguéssim de posar un títol a aquesta història la podríem anomenar: VISCA EL CINEMA i MORT AL VÍDEO! (o com perdre la noia dels teus somnis ...).

Tots els adolescents, tirant ja a joves ( i parlo dels nois, que és del que en sé una mica) hem tingut alguna vegada un somni, semblant a aquest: capvespre d'un dia d'estiu, sense estudis, sense feina, només per divertir-te i gaudir, una noia a prop que a sobre és el més semblant al que sempre havies somiat i ... el més gran! una casa per a tu sol!

Què? No em direu que no ho havíeu somiat mai, doncs bé, moriu-vos d' enveja, a mi em va passar. Ja us ho explico, ja...tranquils!

Bé intentaré fer-ho de manera que ho visqueu com ho vaig fer jo. Vinga situeu-vos, poseu-vos còmodes i obriu la vostra ment i la vostra imaginació. Però si us plau no tanqueu els ulls que la caguem.

Com us deia, capvespre d'estiu, un grup d'amics estirats a la gespa i entre ells la noia que assaciaria els meus somnis, aquesta a la que sempre havia esperat, i.. ¡estava sense xicot!. Igual que jo, els dos lliures, però llavors en la meva ment es creua un problema (una cosa que em sembla mai podré canviar): és més gran que jo, hi haurà alguna possibilitat? Bé, si no s'intenta no ho sabré mai.

Així que em poso a pensar com podria quedar amb ella. I penso, i penso i em ve al cap que resulta que tinc una casa per mi sol, i un vídeo que m' evitaria gastar diners en convidar-la (en aquells dies no em sobraven els bitllets, bé la veritat és que ara tampoc, però a llavors era pitjor).

Perfecte! Ja ho tenia, però ... Com nassos li dic? I fas el que fa la majoria dels que som uns "echaos pa'lante" en això i sense cap mena de por llances aquesta pregunta: "Voleu venir a casa aquesta nit a veure una peli de vídeo? Estic sol a casa".

Us heu adonat del que és ser un valent oi? i del que falla a la pregunta també no? Sí, això és, "voleu" del verb voler sí, però en 2 ª persona del PLURAL, grosso error, ja que en aquell moment vaig córrer el risc que s' apuntés tota la banda, però... com a consol ella també estaria.

Incertesa en l'aire, moments de reflexió del personal i finalment es van anar decidint:

"Ho sento ja he quedat", "nosaltres ja teníem plans", "avui ve la meva família a casa", "demà hem de matinar "..., tot anava sobre rodes, ningú podia venir, però qui realment m'interessava no deia res.

Em pressentia el pitjor, si no venia ningú, ella tampoc vindria, però tot i així vaig agafar aire i... "Tu tampoc pots venir?, em vaig sentir com si anés a explotar, el meu cor anava a 50000 r.p.m., els segons semblaven hores i tot el que havia al seu voltant va desaparèixer, us juro que era el més semblant a estar dins de Matrix que viuré a la meva vida.

- Bé, no sé, quina peli veurem?

- No sé, la que més et vingui de gust, tinc moltes.

- doncs... d' acord!! a quina hora quedem?

¡¡¡SI SENYOR!!! CAMPIÓ!!! Heu sentit? A quina hora quedem?

Ho havia aconseguit, en aquell moment sabia que res no podia sortir malament, era com el millor guió de les pel•lícules del cinema tou americà on el noi es queda amb la noia i tot acaba bé.

Després d'aquest moment d' eufòria, lògicament em van entrar el pànic, les suors fredes i els dubtes: "¿no seria millor anar al cinema?, Foscor, intimitat, silenci, complicitat ..."," tindré la peli apropiada si ens quedem a casa ? "," m'he de dutxar, afaitar, arreglar la casa! "," millor que vagi al videoclub a agafar una peli, o no? ", "què em poso?" (ai no! que això és de noies. vaale, vaale... que era conya!)

Vaig decidir que ens quedaríem a casa, i va començar la contrarellotge cap a la cita perfecta, res podia fallar. Per fi i després de molts suors ho vaig poder fer tot, i abans que ella arribés!

Va arribar el moment. Sona el timbre, l'estómac em puja a la gola i les cames no m' aguanten, però vaig cap a la porta "¿qui és?"( gran pregunta oi? segurament hi havia una muntanya de gent fent cua sota casa per voler pujar! en fi...). És ella. Obro la porta i respiro molt, molt a fons, és hora de deixar-ho tot al camp.

La veig pujar, està preciosa, una princesa. La veritat és que anava amb pantalons curts, sandàlies i una samarreta, però com li quedaven!!! semblava ( potser era jo que ho veia així, no ho negaré!) que anava amb vestit de nit, estava que no us ho podeu imaginar.

"Passapassa,seu,volsalgunacosa?notincmoltacosa,lapeliésunacomèdiaromàntica,tinccoca-cola,crispetesipocacosamés". Així és com ho vaig deixar anar, de seguit i sense respirar, per si de cas oblidava alguna cosa. Hauria pillat lo de la peli?

Bé, doncs ja em teniu assegut al sofà amb una plaça lliure entre aquesta preciositat i jo, el vídeo que comença i jo que només faig que donar-li voltes a com fer-ho per apropar-me i aconseguir l' anhelat, tenia una esperança i era, que si hi havia arribat fins aquí, tot això no es podia fer malbé, a més la peli acabava bé així que això meu també. Potser en el cinema li hauria fotut més valor, per això de la foscor, però bé, estava aquí així que endavant.

I va passar el que no m'hagués imaginat mai, podrien haver passat per la meva ment mil milions de coses, es podria haver acabat el món, però això.... això us juro que no! Havien passat 30 o 45 minuts de pel•lícula quan sento una veu celestial que em diu: "Estic tan cansada... t'importa si m' adormo? ".

¡¡QUE QUÉ!! No podia creure el que sentia. en aquell moment van sortir de dins meu, com un tró, unes paraules que no oblidaré mai: "no, no, tranqui dorm, ja et despertaré quan acabi la pel•lícula".

Impresionant... sobren comentaris.

Però com podia ser tan desgraciat! Com em podia passar això a mi! ¡A la peli les coses no van així! Me l'hauria d'haver portat al cinema! Només per l' entrada segur que no s' adormia!

Bé, el que va passar ja us ho podeu imaginar, ella dormint, i jo veient com el noi de la peli, que es dedicava a tallar gespa i era el més impopular de l'institut, se'n duia una noia que flipes.

En aquell moment m'hagués agradat veure'm la cara de jilipollas que havia de tenir per a no oblidar-la mai.

Total, que acaba la peli i tots feliços, menys jo és clar, que encara no donava crèdit al que estava passant. Però (ho veieu com sempre n'hi ha algun) he de confessar que va arribar un dels moments més bonics de la meva vida, un d'aquests moments breus, intensos, que es graven a foc en la teva ment i recordes durant tota la teva vida.

Aquest moment va fer que donés per bo tot el que havia passat fins aleshores. Suposo que no van ser més de dos minuts els que vaig dedicar a mirar-la mentre dormia, desitjant que allò no acabés mai, però en el fons sabia que havia d'acabar, així que vaig tancar els ulls, vaig agafar aire i li vaig acariciar suaument el front. Va despertar una mica sobresaltada, em va mirar, va tornar a deixar el cap sobre el coixí, va tancar els ulls i va somriure, i sense esborrar el somriure va preguntar: "¿ja s'ha acabat?". "Si", li vaig contestar.

Va sonar com si estigués pronunciant la meva pròpia sentència, la que em comdemnava a perdre-la, però al mateix temps em sentia feliç per dins. Tenia el seu front just a sota de la meva boca, i la temptació va envair la meva ment: "besa-la!". Però no vaig poder, estava paralitzat, només vaig aconseguir moure les mans i acaronar de nou el seu front, moment en què ella va reaccionar i va dir suaument: "bé, he de marxar ja". Jo, tot i que sabia que la sort estava tirada, gairebé sense pensar, del subconscient, em va sortir: "val, t' acompanyo". Ella va dir que no calia, però en el fons era jo el que no volia quedar-se sol. Sincerament, encara pensava que potser durant el recorregut, o al portal de casa ...

Us estalviaré tot aquest suplici, i us diré que vam arribar a casa seva, es va disculpar per adormir-se, jo li vaig dir que no es preocupés que no passava res, em va donar la bona nit i se'n va anar.

Vaig ficar les mans a les butxaques de les meves bermudes, vaig respirar fons, molt, molt profund, com si volgués agafar ànims, resignació o orgull de no sé on i vaig aprofitar que a aquelles hores tot el carrer estava solitàri per donar un llarg passeig fins a casa i gaudir d'aquella meravellosa nit d'estiu, deixar-me acompanyar pel càlid color taronja dels fenals del carrer i que m' abracés la brisa d' estiu d' aquella nit perfecta, potser la mateixa que m'ha portat avui fins aquests records.

Al cap de tres quarts d'hora vaig arribar a casa amb diverses idees ballant al meu cap: "l' hauries d' haver portat al cinema", " al pallo de la peli segur que no li hagués passat això". Però hi havia una que englobava tot i retrunyia en el meu cap com un canó: "¡AL CINEMA MAI HAGUÉS PASSAT AIXÒ!!"

He de dir-vos en honor a la veritat que segurament ella mai es va fixar en mi com ho vaig fer jo (seria més apropiat dir "del tot segur" però no farem llenya de l' arbre caigut , oi que no?), que en el cinema passen moltes coses i gairebé totes són mentida, però que al món real també passen petits miracles. Avui dia gràcies a Déu o no sé a qui, el destí no ens ha separat del tot, encara mantenim algun petit contacte (telefònic) de tant en tant i allò que va passar ho recordo com un meravellós i increïble moment en la meva vida que mai podré oblidar. 

Si aquesta història és certa o no? be... parafrasejant a un mag que sortia a la tele us diré que: "tot el que acabeu de llegir és només fruit de la vostra imaginació. Així que, no li doneu més voltes"

Que bé! sempre havia volgut dir això! Fins aviat.

continuarà...

de Catalunya, el Barça i baixades de pantalons

De vegades em trobo que el fet de ser català, catalanista, funcionari i "penyero o penyista" és a dir, seguidor del Joventut de Badalona, fa que em senti menyspreat o mal mirat en "cuatribanda" com els mòbils.

Suposo que el fet de ser català i sortir fora de Catalunya, comporta en molts llocs dues opcions ( no en tots, ja sé que no tots són iguals i tot això... però no em negareu que n'hi ha uns quants)una, que et mirin com si fossis un extraterrestre, això quan et miren o dues, els que donen el pas de voler establir una conversa amb tu, i d'aquests en pots trobar de dos tipus:

1) els que comencen a bombardejar per deixar molt clar el que pensen sobre els que son com tu, i que et quedi ben clar, i finalment esperen que els donis la raó i demanis perdó i...

2) els que et parlen d' aquella manera que et dona a entendre, que ja et perdonen, que no pateixis, que ja saben que no és culpa teva haver nascut a Catalunya i que no passa res i que aquí "ja t'hi deixem estar".

És molt divertit veure les seves reaccions quan els hi dius als primers que de perdó res i que si no els agrada la gent com jo ni els meus, és ben senzill, l' únic que han de fer és deixar-nos anar o quan els hi dius als segons que estan equivocats que no tinc cap trauma per això i que, ben al contrari, estic ben orgullós de ser el que soc.

Respecte a ser catalanista, que us haig de dir, si en els pocs dies que porta obert aquest blog, i amb gent d' aquí i coneguda, ja ha provocat alguna petita controvèrsia ( i tant de bo en vinguin més!) imagineu-vos quan això ho deixes anar enmig de gent que no coneixes de res o... si els hi deixes anar a la gent de la que us he parlat una mica més a dalt. Pot ser la guerra!!

Respecte a lo de ser funcionari... és normal que pertànyer a aquest grup de ganduls que viuen de la sopa bova, que no fan més que tocar-se els collons ( o els òrgans adients en cada cas), que a més els hi han regalat la feina o la tenen perquè son uns endollats i que viuen gracies als impostos que paga la gent honrada i treballadora ( perquè tothom sap que els funcionaris no paguen impostos!) és normal, com us deia, que estiguem mal mirats i que tothom se n' alegri quan et rebaixen el sou, tot i que amb una alegria moderada, ja que la majoria creu que la rebaixa és ridícula, i ens haurien de treure molt més! Total, que desprès vas tu et queixes i PAM! doblement mal vist! per funcionari i per atrevir-te a protestar.

Respecte al fet de ser verd i negre, a veure com ho explico... us posaré un exemple que em va passar fa poques setmanes:

estàvem celebrant el sopar de fi de curs del cole del petit, al pati de l' escola. Érem uns quants pares del que ens veiem cada dia i amb qui ,amb alguns d' ells, tens una relació més estreta ( que no íntima) que amb altres. Qui em coneix sap que no m'he amagat mai del meu passat verd i negre ni de la meva estima per aquest club i la seva filosofia de treball sobre aquest preciós esport que és el bàsquet.

Bé doncs, érem homes amb una cervesa a la mà i totalment relaxats, així que com podreu imaginar només hi havia dos temes sobre els que podríem estar parlant...economia i finances (noies! si penseu que era de dones i esports doncs...be, la veritat és que d' esports sí que parlàvem!) continuem...

Doncs com us deia un d'ells em va deixar anar "no estaràs gaire content no? " "perquè?" "home doncs perquè el barça va guanyar la final four de la eurolliga, com ets de la penya...". he de dir que la pregunta em va sobtar una mica tot i que si intentes racionalitzar-la, li pots arribar a veure un cert sentit, donada la coneguda rivalitat entre la penya i el barça o barça i penya.
Em disposava a contestar que la veritat era que tant se me'n donava donat que la penya no la jugava i que m'era ben igual qui la guanyés, tot i que si hagués pogut triar hagués preferit que la guanyés un club de bàsquet.

Això era el que volia contestar però abans de poder ni gairebé obrir la boca, un altre dels pares filòsofs dels que formàvem el grup, de cop i volta li canvia la cara, se li va transformar en lo més semblant a una de les expressions del tipus d' espanyols que us comentava abans, imagineu-vos una cara que sigui el més semblant possible a la incredulitat, mandíbula desencaixada, els ulls totalment oberts, blanc com el paper i el seu cervell intentant entendre la situació.

Al menys aquesta era la impressió que em va fer a mi la seva cara, quan va recuperar el color va aconseguir articular un "QUE FOOOOTS!!!" us asseguro que em vaig espantar, pensava que alguna cosa greu passava a darrera meu o quelcom de similar, però no... després d' això va deixar anar un " EN SERIO ETS DE LA PENYA?" frase que, com a bon ultraculé no podia deixar de fer, va acompanyar d' un petit somriure d'aquells que diu "pobre... un altre perdedor, és una pena. Però si és català... no ho entenc"

Aquest petit fet il·lustra el que us volia dir, hi ha culés que es pensen que estan en possessió de la veritat absoluta, del domini total del mon dels esports i del que és mes important la representativitat en exclusiva del bon català, que evidentment no pot ser més que culé.

Soc un gran partidari del lema "Catalunya més que un club", i és que no podem oblidar clubs com la Penya, Girona o Manresa en bàsquet, Reus, Vic, Igualada, Tordera i tants d' altres en hoquei patins, Granollers en handbol, el Sant Pere i sant Pau en volei, el GEIEG o el Nàstic en atletisme, el Puigcerdà en hoquei gel o els molts del futbol, entre tants d' altres que em deixo és clar.

Aquesta visió obtusa i tancada que tenen de l' esport molts culés, que només ho son pel fet de guanyar, i que no pensen en que quan estimes realment un esport ho estimes per tot el que comporta, per tota la feina que tens a darrera i per les fites que pots aconseguir dins els teus límits amb aquesta feina, tot i que no sempre representin títols ni copes.

Com us deia tenen la mateixa visió d'un bon català que la que tenen al país veí d' un bon espanyol, és a dir, t'has de limitar als estereotips que ells creuen que son els correctes i si no, els hi fas llàstima o directament et menyspreen. Cada cop més penso quanta raó té aquella dita de que "els extrems es toquen".

Això em porta a parlar-vos i per anar acabant de les baixades de pantalons. haig de confessar que tot i el que he explicat abans, he tingut uns anys en els que dins meu, hi ha hagut una petita guerra de sentiments.

A veure, tot el que he dit abans sobre el barça i la resta de clubs catalans ho penso i ho mantinc, i també que no crec que el Barça es pugui atribuir la exclusivitat en la representativitat catalana al mon. Ara bé, he de reconèixer que evidentment, el Barça és, degut al futbol, el club català més internacional i conegut (no fer-ho seria idiota), això juntament a dues circumstàncies que han coincidit en el temps com son la pressió espanyola cap a Catalunya (cada cop més gran i insoportable) i la presidència del Sr. Laporta al davant del Barça, han fet que es produís aquest petit dilema dins meu.

La política de catalanitat portada a terme pel Sr. Laporta m'ha agradat molt, ha fet servir el barça per donar a conèixer una mica més Catalunya al món, utilitzant aquesta fama internacional del club blaugrana i diversos actes, com posar la senyera a la samarreta per poder-la passejar per tot el mon o facilitar que tant jugadors com a tècnics de fora de Catalunya s' esforcessin a parlar el català, em van tocar la fibra. Que carai!! qualsevol ajuda per a Catalunya és benvinguda, i tot això em va portar a començar a sentir una petita simpatia cap el club blaugrana. Era un sentiment estrany i alhora inquietant que no acabava d'assimilar la meva ment.

El Sr. Laporta segurament no és el paradigma de la perfecció en el comportament, alguna paraula fora de lloc o més alta de to del que marquen la regles de la educació o fins i tot alguna baixada de pantalons reivindicativa ho deiexen de manifest.

Per sort meva, aquesta època ja ha passat i ara els culés tenen un altre president que pel que sembla està canviant aquesta política i la meva ment li ho agraeix. El panorama canvia amb algun directiu que no parla el català, una signatura forçada d' adhesió a Omnium Cultural i a la manifestació per l' Estatut i, el més impresionant, un primer viatge oficial a Extremadura a veure el president d' aquesta comunitat (per tal de demanar perdó per unes paraules de l' anterior president que van venir precedides d' un atac cap al nostre país i la política catalanista del club culé, per part d' aquest "senyor" espanyol), resultat una clara " baixada de pantalons".

com veieu, empaten a baixades de pantalons, jo personalment i posats a escollir, em quedo amb la del Laporta que mostra caràcter i ganes de defensar el que sent com a seu, a la del Rosell que l' únic que mostra és submissió i... un forat ple de vaselina. I per desgràcia d' això ja en tenim el pap ple a Catalunya amb els polítics que corren per aquí.

Com us deia posats a escollir em quedo amb la primera, tenim veu i força. Aprofitem-les!! Ja n'hi ha prou de submissió, no us sembla??

Continuarà...

Tot comença aqui

Començo aquesta petita aventura de penjar els meus pensaments a la xarxa amb la incertesa de no poder saber quin serà el seu futur. Algú dirà que això és lo maco oi? no sé que pensar sobre això, potser té raó.

Però la meva primera entrada no la vull destinar a comentar aquesta petita incertesa sinó una altra que em preocupa molt més.

Ens trobem avui en el dia de després de la més important data a nivell social que ha tingut aquest País (Catalunya) en molt temps i en el dia en que el país veí (Espanya) pot assolir la fita més gran a a nivell social i esportiu a la que avui dia pot aspirar, ser campiona del món de futbol, gràcies en bona part a uns catalanets que suen la cansalada per la samarreta que els permeten suar.

Hi ha poques coses que em facin enveja del país veí, però haig de reconèixer que hi ha un fet que si que me'n dona una mica, és el fet de que tot i que es troba en un dels moments més delicats de la seva recent història, tot passa i tot s' oblida amb la victòria en un joc de pilota. Què grans!

Hòstia! m'ha semblat tenir un "dejà vue", futbol, toros i alguna peli rància i aquí no passa res i matxuquem qui pensa que pot haver res millor que això, que no ens convé... però no pot ser, oi que no?

La manifestació popular d' ahir a Barcelona amb més d' un milió de persones reclamant el que com a poble lliure i democràtic hem decidit em fa posar els pels de punta i em fa emocionar i sentir-me orgullós de ser català i de sentir i pensar el que sento i penso.

Però... (sempre n'hi ha un, oi?) com va dir ahir el cantautor català Lluis Llach: " estic fins els collons que lletres que vaig escriure fa 30 anys, encara estiguin vigents avui dia".

Jo, per la meva part, només puc afegir que estic fins els collons que aquests retrògrads de ments tancades del país veí, sense mes aspiracions que la de guanyar el mundial de futbol i la de que ningú se'n surti del nivell global i els faci veure quin és el seu veritable nivell com a poble, ens facin constantment la traveta per tal de que no podem avançar com a país i com a societat, només perquè tenen por de no ser més que uns pobres sense la caixa d' estalvis que suposa per a ells Catalunya.

Com som molt diferents a ells desitgem-els que aconsegueixin els seus somnis i que siguin feliços, que siguin campions del mon, que s' emborratxin i que cridin ¡viva espanya! fins a rebentar si així ho volen.

Estic segur que ells també ens desitjaran a nosaltres que complim els nostres somnis. O no?

Bé, per ser la primera entrada crec que ja n'hi ha prou, en vindran més segur, i sobre més temes esports, música, llibres i alguna que altra sobre política. Com no.

continuarà ...